La idea del buit com a element integral de la pràctica creativa és el punt de partida d’aquest projecte. El tema es planteja com una clau complexa per entendre els processos tant artístics com reproductius al llarg dels segles XX i XXI. El buit, el «no-res», la pausa, el silenci, l’interval, són elements imprescindibles per a qualsevol creació artística.

L’exposició es divideix en cinc àmbits:
• El descobriment del buit: de l’horror vacui al buit
• Experiència positiva/negativa: entre omplir el buit i buidar el ple
• Modelar la memòria/mimesis naturalis: fòssils, empremtes i natures mortes
• Anatomies invertides: del motlle anatòmic al disseny orgànic
• Models i matrius: el buit en el procés industrial

Un escriptori modernista de Henry van de Velde, cadires anatòmiques de Luigi Colani i Günter Beltzig, raiggrafies de Man Ray, els primers dissenys orgànics de Charles i Ray Eames, un canelobre fos en cera d’Òscar Tusquets, una taula de Marc Newson, l’art conceptual de Rachel Whiteread i la matriu del paviment d’Antoni Gaudí formen part de la mostra.

«La utilitat del buit» examina la importància per a la creació contemporània del no res, la pausa, el silenci, l’interval. I ho fa a partir d’una extraordinària selecció de peces de disseny que permeten establir paral·lelismes amb l’arquitectura, l’art, les ciències naturals i l’enginyeria industrial; un joc fascinant que enfronta matèria i no matèria, ple i buit, formes positives i negatives. Més enllà de les implicacions filosòfiques i religioses del tema, l’exposició vol mostrar la relació entre la modernitat i el buit i presentar les aplicacions pràctiques que se’n fan en el procés industrial, amb l’aparició del disseny anatòmic i l’ús de motlles per fabricar tota mena d’objectes. El concepte de l’exposició i la selecció de les peces ha anat a càrrec del dissenyador industrial i teòric del disseny Uli Marchsteiner, actual president de l’ADI-FAD.

La publicació inclou textos d’Isabel Campi, Gillo Dorfles, Daniel Giralt-Miracle i Anthony Vidler, entre d’altres.

ESCRIT PER CARLOS MAYOR EL 5 DE MARÇ DEL 2008